Home

Azkoina – sistemaren akatsa

No voy a andar con ambages. Tengo que admitirlo. Siempre he tenido una especial debilidad por la CUP. Siempre me ha gustado su forma de entender la política. Siempre me van a gustar sus formas horizontales de estructurarse, sus múltiples espacios donde la militancia tiene voz y poder de decisión, la coherencia en todos sus actos. Siento una envidia sana por la forma en que funcionan las cosas en esta formación política. Ya me gustaría poder verlos en los espacios políticos y de militancia en las que yo me muevo.

Y todavía me gusta más después de las lecciones de democracia interna y asamblearismo que han demostrado en las últimas dos semanas. Han dado la voz a su militancia sin ningún complejo ni miedo, para que sea ella la que decida. A algunos les ha parecido esperpéntico o surrealista esta forma de actuar de la formación anticapitalista. Supongo que las rápidas ruedas del neoliberalismo posmoderno donde lo efímero y fugaz es lo mejor, no estén acostumbradas a transitar por estos caminos. Será por ello que mientras unos van en coches potentes y de lujo, otras elijan furgonetas antiguas. Anaven lents perquè anaven lluny.

Así lo ha decidido la militancia. Dijeron no. Pero, ¡ojo! No dijeron no al procés català, sino a Artur Mas. Y han dicho que no (a pesar de lo ajustado del resultado) porque lo dijeron así durante la campaña electoral, lo dijeron al entrar en el Parlament e, incluso, en las negociaciones. Coherencia no les falta. Pero, a pesar de ello, hay quienes achacan a la CUP que han roto o asesinado el proceso. No nos engañemos, el proceso (si de verdad está roto) lo ha roto el egocentrismo narcisista de Artur Mas. Él mismo dijo que su persona no sería obstáculo para que el proceso continuara. Pero el tiempo le ha hecho rectificar y su egolatría ha salido a relucir.

Y aunque la realidad sea ésta, una lluvia de críticas han caído sobre la CUP, y realmente, muy pocas han sido constructivas. Quizás algunos no entiendan que para la mayoría de la militancia de la CUP, una Cataluña independiente en manos de la oligarquía catalana no diferiría demasiado de un estado español controlado por la oligarquía española. Son percepciones diferentes sobre cómo se anhela ese estado propio. Todas las opiniones son respetables.

Pero lo que no es aceptable (aunque sí, lamentablemente, previsible) son algunas de las críticas dirigidas hacia la persona de Anna Gabriel Sabaté. En estas críticas se ha podido sentir el más despreciable de los machismos, que parece que no acepta que mujeres como Anna puedan copar espacios públicos y políticos de relevancia. Estas críticas, o mejor dicho, insultos, son el enésimo intento de hacer creer a las mujeres, que si ocupan estos espacios, es porque les hemos dejado, que no son espacios reservados para ellas, que están ahí no más que de prestado. Y que si llegan a estos espacios, más les vale comportarse como se espera que lo hagan, porque de lo contrario, entre insultos serán marcadas de nuevo con ese hierro candente del patriarcado, hierro en el que se puede leer la palabra “puta”. No hay otra forma de entender estos ataques sino como otro intento más de hacerles creer a las mujeres que su ecosistema natural es lo privado, lo de puertas para dentro, lo silenciable y lo silenciado.

Por ello, desde este humilde espacio, quiero hacerle llegar a la CUP en general, y a Anna Gabriel Sabaté en particular, mi más inmenso apoyo en los caminos emprendidos. Recordemos aquel proverbio árabe: “los perros ladran, la caravana pasa”. Y la caravana avanza lento porque avanza lejos, y cada día los ladridos perros sonarán más bajos, sonarán más lejos.

Onartu beharra daukat. Ez naiz luzatuko. Beti egin dut CUPen aldeko hautua. Politika ulertzeko daukan era maite dut. Beti gustatuko zaizkit bere egitura horizontala eta militantziak hitz egiteko eta erabakiak hartzeko dituen gune anitzak. Koherentzia bere ekintza guztietan. Alderdi politiko horren funtzionatzeko eragatik “enbidia sanoa” sentitzen dut. Izugarri gustatuko litzaidake funtzionatzeko era hori nire inguruko espazio politikoetan eta militantzia esparruetan ikustea.

Are gehiago, oraindik gehiago gustatzen zait azken bi asteetan erakutsi dituzten barne demokrazia eta asanbladarismoaren ostean. Hitza militantziari eskaini diote inolako konplexu edo beldur gabe, bera izan dadin erabakia hartzen duena. Askoren ustetan, talde antikapitalistaren jarrera hau sinestezina izan da, surrealista. Ulertzen dut, neoliberalismo postmodernoaren gurpil azkarren pean egonik, non efimeroa eta arina hobea baita, bide hauek ezezagunak izatea. Gainera, ikusi besterik ez dago batzuk auto azkar eta luxukoetan doazen bitartean, besteak furgoneta zaharretan doazela. Anaven lents perquè anaven lluny.

Eta militantziak bere lana egin du. Ezetz esan du. Baina ez dio ezetzik esan prozesu katalanari, Artur Mas-i baizik. Ezetz horren arrazoia argia da (nahiz eta emaitza estua izan): ezetz esan zuten hauteskunde kanpainan, ezetz Parlament barruan eta baita negoziazio mahaietan ere. Koherentzia dute bidaide. Hala ere, bada CUPi prozesua hautsi edo erahil izana leporatzen dionik. Baina hitz egin dezagun argi, prozesua hautsi bada (ez dela zertan apurtu), ez du CUPek hautsi, Artur Mas-en egozentrismo nartzisistak baino. Berak esana da ez dela beregatik prozesua hautsiko. Denborak kontrakoa erakutsi digu, prozesuari bere egolatria gailendu zaionean.

Eta errealitatea hau den arren, kritika ugari jaso ditu CUPek hartutako erabakia dela eta. Gutxi, ordea, kritika eraikitzaileak. Baliteke jendeak ez ulertzea CUPeko militante askorentzat oligarkia katalanaren pean dagoen estatu katalanak ez duela oligarkia espainiarraren pean dagoen estatu espainiarrarekiko alde handirik. Amestutako estatu aske hori ulertzeko modu ezberdinak dira. Denak errespetagarriak.

Hori bai, onartu ezinezkoa dena da Anna Gabriel Sabaté-k jasan behar izan dituen kritika penagarriak. Kritika horietan ikusi ahal izan da matxismorik eta mesprezagarriena, zeinak ez baitu onartzen Anna bezalako emakume indartsuak garrantziazko esparru publiko eta politikoak betetzea. Kritika beharrean irainak diren hitz horiek, beste behin, sinestarazi nahi die emakumeei kargu horiek betetzen badituzte uzten zaielako dela, ez baitira beraientzako esparruak. Eta, gune horietara iristen badira, hobe dutela espero duten bezalako jarrera izatea, horrela egin ezean patriarkatuaren arma diren irainak jasoko dituztelako, horien artean hain erabilia den “puta” hitza. Atake horiek ulertzeko beste erarik ez dago, emakumeei sinestarazteko baino beraien ekosistema naturala esparru pribatua dela, ateez barne geratzen dena, isilgarria eta isildua.

Hori dela eta, espazio umil honetatik CUPi eta Anna Gabriel Sabaté-ri helarazi nahi diet nire laguntasun estuena hasi dituzten bideetan zehar. Gogora dezagun esapide arabiarra: “zakurrek zaunka egiten dute, karabanak aurrera darrai”. Eta karabanak aurrera geldo darrai urrunera doalako, eta egunero zakurren zaunkek baxuago egingo dute soinu, urrunago.

8 thoughts on “¡Viva la CUP! ¡Viva Anna! Gora CUP! Gora Anna!

  1. Baina zoritxarrez txakurrak ez dira zaunkaka ari txaloka baizik.

    Pero,desgraciadamente,los perros no están ladrando sino aplaudiendo.

  2. Parece que aplauden, pero en realidad ladran. Sólo disimulan porque tienen miedo de que los colores y la música de la caravana ataraiga a mucha gente sin miedo a sus ladridos.

  3. Anna Gabriel Sabaté no és la primera mujer que tiene gran relevancia política en los Països Catalans. Antes que ella estuvieron Rita Barberà y Maria Antònia Munar i Riutort.

  4. La decision de la CUP ha sido correcta, pero al fin y al cabo daba igual lo que hiciese, el proceso no avanza y no puede avanzar debido a infinidad de cosas. Ni Mas ni la CUP pueden, aunque quieran, levar a cabo un proceso rupturista asi por las buenas. La desobediencia que predican pasara por la violencia, la lucha y la resistencia y lamentablemente nadie esta preparado para ello.
    Para empezar, Mas no busca la independencia sino una mejora de las condiciones en el estatut catalan y mejorar la posicion de la burguesia catalana, nada mas. Y lamentablemente debo dar la razon a Mas en el momento actual, sin Mas, esta estafa de proces esta terminado y cuanto antes termine pues mejor.
    Y la CUP, por mucha coherencia que tenga y por muy anticapitalista que sea, tampoco tiene capacidad suficiente como para resistir los embites de la burguesia y oligarquia tanto catalana como española. Que nadie se piense que una ruptura de un estado fascista como es España se va a dar asi por las buenas. No vendamos ilusion y aterricemos de una vez por todas.
    No existe ningun pais que avale la independencia de Cataluña, por lo que sin esa ayuda externa nada sera posible.
    A pesar de decir esto, creo que las CUP son lo mas coherente de todo el proces y por lo tanto les apoyo, pero la realidad es la que es y una ruptura del Estado supone organizarse no solo politicamente dentro de lo establecido y lo legal.
    Un saludo

  5. Artículo de colaboración para Borroka Garaia da!. Autor: Antxon Gomez. Ex secretario general de EAE-ANV. Procesado en el sumario 04/08 en la Audiencia Nacional española bajo sus leyes de excepción.

    Honorable President en funciones de la Generalitat de Catalunya.
    El banquillo de la Audiencia Nacional, las largas horas entre sesiones y los interminables viajes de ida y vuelta a Madrid desde Euskal Herria, son un buen acicate para que la cabeza de uno vague, reflexione sobre múltiples cuestiones, y además, haga un ejercicio retrospectivo sobre su propia realidad y lo que le ha conducido a ella.

    Es por ello que las bases de este modesto emplazamiento que le realizo, se empezaron a fraguar en ese mismo banquillo de la Audiencia Nacional donde me siento con decenas de militantes de izquierda y abertzales en el marco del sumario 04/08 de la Audiencia Nacional, que juzga desde noviembre a personas acusadas de pertenecer a Batasuna, EHAK-PCTV y EAE-ANV. En mi caso concreto se me acusa de integración en ETA por haber organizado desde mi puesto de Secretario General del histórico partido de la Izquierda abertzale EAE-ANV, con 85 años a sus espaldas, las elecciones forales y municipales del año 2007, donde mi ahora proscrita formación política consiguió la confianza de más de 185.000 votantes en Euskal Herria, a pesar de concurrir en muchos casos con listas ilegalizadas.

    Ese mismo banquillo de la Audiencia Nacional, tribunal de excepción heredero directo del TOP franquista con el que se le amenaza a usted y a todos los dirigentes políticos independentistas catalanes, es el mismo que llevamos ocupando desde hace ya demasiado tiempo y generaciones, miles de militantes vasca/os. Y no solamente por actividades relacionadas con ETA, sino simplemente por realizar actividades sociopolíticas en nuestro propio país.

    Lo cierto es que la formación que usted ha dirigido apoyó y colaboró durante décadas, o simplemente calló otorgando legitimidad al Gobierno de Madrid (da igual que fuese de la UCD, del PP o el PSOE) las medidas de excepción, las leyes injustas y represivas, las ilegalizaciones, los cierres de medios de comunicación, y no alzó la voz ante las conculcaciones masivas de derechos humanos, incluyendo detenciones masivas y execrables casos de tortura con graves lesiones psíquicas y físicas e incluso desapariciones y muerte, denunciados ahora hasta por relatores de la propia ONU.

    El apoyo de CIU en 2002 a la vergonzosa Ley de Partidos que ilegalizó en masa al independentismo vasco de izquierdas, alimentando el monstruo de la legislación de excepción contra todo tipo de disidencia, es uno de los mayores errores estratégicos y oprobios cometidos por el Nacionalismo Catalán ”moderado” que usted representa.

    Hay que remarcar también que formaciones como Ezquerra Republicana se opusieron y que muchos militantes y organizaciones que ahora componen las C.U.P. o simplemente de la sociedad civil catalana siempre se han solidarizado con la Izquierda Abertzale oponiéndose a la represión y al autoritarismo desbocado contra Euskal Herria.

    Preguntaba no hace mucho tiempo Pilar Rahola, donde estaba el independentismo vasco, desaparecido aparentemente en contraposición con la eclosión soberanista catalana y su choque frontal con la legalidad española. La respuesta más facilona podría ser que una buena parte de organizaciones y cuadros políticos del independentismo vasco de izquierdas están o ilegalizado, procesados o directamente encarcelados en virtud de una legislación de excepción contra el independentismo vasco, ante la cual la misma señora Rahola que ahora reclama movimientos no se plantó en su día.

    En su caso, Honorable President, ello está agravado por el apoyo explícito y voto dado por CIU en sede parlamentaria española a la represión y a las baterías de legislación de excepción. Curiosamente, esa misma legislación de excepción se pretende usar ahora en contra de usted, Honorable President, y de todo el independentismo Catalan. Hablan desde Madrid de sedición en Catalunya, de los que violentan “la legalidad”, “la convivencia”, o de “violencia” ejercida contra el unionismo directamente… Me suena el lenguaje, lo estoy oyendo en las acusaciones de la fiscalía de la A.N. contra nosotros. Lo hemos oído durante demasiados años en las acusaciones en tribunales españoles y franceses contra miles de mujeres y hombres de nuestro Pueblo.
    A nosotros también se nos dice que la Constitución Española está por encima de la voluntad de las personas de nuestro pueblo. Esa constitución que ustedes votaron afirmativamente, pero que en Euskal Herria no llegó ni de lejos al 50% de los votos del censo. El problema es que ustedes avalaron políticamente esa imposición desde el Parlamento Español cuando miles de vasca/os votaron izquierda abertzale en diversas elecciones y se dijo que su voto no valía, que era ilegal o nulo. ¿Le suena esa maldita música?
    Honorable President Artur Más, mi petición es simple pero directa. Reconozca públicamente que fue un enorme error político por parte de su formación apoyar la legislación y las actuaciones de excepción contra el independentismo vasco, desde la falsa creencia de que eran medidas contra ETA, cuando en verdad lo eran contra las ideas, y alimentar así el monstruo del autoritarismo que ahora les amenaza a ustedes. Exija, desde su puesto de President de la Generalitat de Catalunya, la derogación de todas las leyes de excepción contra formaciones políticas, contra la libertad de expresión, contra los derechos civiles y políticos, contra los más elementales derechos de las personas encarceladas… Contribuya a aligerar a su sensibilidad política el peso de esa mochila infame para que a partir de ahora y con su nueva denominación pueda caminar en este tema con la cabeza alta.
    Se lo solicito desde este mismo tribunal de excepción donde se le amenaza con juzgar a usted y a todo el movimiento independentista catalán. Se lo solicito en memoria de los militantes de mi nuevamente ilegalizado partido (tras 40 años de Franquismo) que solemnemente bajo el roble de Gernika en 1933 junto con Castelao y representantes de sus socios de Ezquerra Republicana firmaron el primer manifiesto de “Galeusca”.
    “Identificados vascos, catalanes y gallegos ante el problema de la liberación de nuestros respectivos pueblos, sellamos hoy bajo el árbol de Gernika, el pacto de mutua solidaridad que ha de traernos la satisfacción de aquel anhelo.

    Gernika, 2 de abril de 1933. Gora Euskadi askatuta! ¡Viva Galiza ceibe! ¡Visca Catalunya llure! .

    Gabin Seijo (EAE-ANV). Alfonso Castelao (Partido Nacionalista Galego), Doctor J.Riera Puntí (ERC).”
    El corazón y la fuerza de todos los independentistas vascos y de izquierdas están más que nunca hoy con Catalunya y su proceso de liberación. A pesar de lo que piense la señora Rahola, pueden estar seguros de que llegado el momento no les fallaremos.

    Carta oberta a Artur Mas

    Molt Honorable President en Funcions de la Generalitat de Catalunya.

    La banqueta de l’Audiència Nacional, les llargues hores entre sessions i els interminables viatges d’anada i tornada a Madrid des d’Euskal Herria, són un bon atzucac per a que el cap d’un reflexioni sobre múltiples qüestions i, a més, faci un exercici retrospectiu sobre la seva pròpia realitat i el que l’ha conduït cap a ella.

    És, per això, que les bases d’aquest modest emplaçament que li faig començaren a fragüar-se en aquella mateixa banqueta de l’Audiència Nacional on m’asento amb decenes de militants d’esquerra i abertzales en el marc del Sumari 04/08 que segueix aquest mateix tribunal i mitjançant el qual, des del mes de novembre passat, es jutja a persones acusades de pertànyer a Batasuna, EHAK-PCTV i EAE-ANV. En el meu cas concret, se m’acusa d’integració en ETA per haver organitzat des del meu càrrec de Secretari General del partit històric de l’esquerra abertzale, EAE-ANV, amb 85 anys en les seves espatlles, les elecciones forals i municipals de l’any 2007, eleccions en les quals la meva actualment formació política proscrita, acosenguí la confiança de més de 185.000 votants a Euskal Herria, malgrat de concórrer en molts casos amb llistes ilegal•litzades.

    Aquella mateixa banqueta de l’Audiència Nacional, tribunal d’exepció i hereu directe del TOP franquista amb el qual se l’hi amenaça a vostè mateix i a tots els dirigents polítics independentistes catalans, és la mateixa que duem ocupant-la desde ja fa massa temps i masses generacions, milers de militants basques/cos. I no només per activitats relacionades amb ETA, sinó simplement per haver dut a terme activitats sòcio-polítiques en el nostre propi país.

    El cert és que la formació que vostè ha dirigit va recolzar i col•laborà durant dècades -o, simplement, va callar tot atorgant legitimitat al Govern de Madrid (dóna igual que fou de la UCD, del PP o del PSOE)- amb les mesures d’excepció, les lleis injustes i repressives, les ilegal•litzaciones, els tancaments de mitjans de comunicació, i romangué en silenci davant les conculcacions massives de drets humans, tot incloent-hi detencions massives i execrables casos de tortura amb greus lesions psíquiques y físiques i fins i tot desparacions i mort, denunciats actualment fins i tot per part de relators de la pròpia ONU.

    El recolzament de CiU l’any 2002 a la vergonyosa Llei de Partits -que ilegal•litzà en massa l’independentisme basc d’esquerres, tot alimentant el monstre de la legislació d’excepció contra tot tipus de disidència- és un de les errades estratègiques més grans comeses pel Nacionalisme Català “moderat” que vostè representa.

    Cal destacar, també, que formacions com Esquerra Republicana s’oposaren i que molts militants i organitzacions que avui composen les CUP o, simplement, de la societat civil catalana, sempre s’han solidaritzat amb l’esquerra abertzale tot oposant-se a la repressió i a l’autoritarisme desbocat contra Euskal Herria.

    Preguntava ara fa poc Pilar Rahola on era l’independentisme basc, desaparescut aparentment en contraposició amb l’eclosió sobiranista catalana i el seu xoc frontal contra la legalitat espanyola. La resposta més fàcil podria ser que una bona part de les organitzacions i dels quadres polítics de l’independentisme basc d’esquerres o han estat ilegalitzats, o processats o directament empresonats en virtud d’una legislació d’excepció contra dit moviment polític, davant la qual la senyora Rahola, que ara reclama moviments, no es plantà en el seu dia.

    En el seu cas, Molt Honorable President, això està agreuxat pel recolzament explícit i el vot donat per CiU en seu parlamentària espanyola a la repressió i a les bateries de legislació d’excepció. Curiosament, aquesta mateixa legislació d’excepció ara es pretèn fer-ne ús contra vostè mateix, Molt Honorable President, i contra tot l’independentisme català. Parlen des de Madrid de sedició a Catalunya, dels que violenten “la legalitat”, “la convivència”, o de “violència” exercida contra l’unionisme directament… Em sona el llenguatge, ans l’estic escoltant en les acusacions de la fiscalia de l’A.N. contra nosaltres mateixes. Ho hem escoltat durant masses anys en les acusacions en tribunals espanyols i francesesos contra milers de dones i homes del nostre Poble.

    A nosaltres també se’ns diu que la Constitució Espanyola és per sobre de la voluntat de les persones del nostre poble. Aquesta consitució que vostès votaren afirmativament, però que en Euskal Herria no arribà ni d’aprop al 50 % dels vots del cens. El problema és que vostès varen avalar políticament aquesta imposició des del Parlament Espanyol quan miler de bascos i de basques votaren esquerra abertzale en diverses eleccions i es va dir que el seu vot no valia, que era il•legal o nul. ¿Li’n sona aquesta maldita música?

    Molt Honorable President Artur Mas, la meva petició és simple però directa. Reconegui públicament que fou una gran errada política per part de la seva formació l’haver recolzat la legislació i les actuaciones d’excepció contra l’independentisme basc, des de la falsa creença que eren mesures contra ETA, quan veritablement ho eren contra les idees tot alimentant així el monstre de l’autoritarisme que ara els amenaça a vostès. Exigeixi, des del seu càrrec de President de la Generalitat de Catalunya, la derogació de totes les lleis d’excepció contra formacions polítiques, contra la libertat d’expressió, contra els drets civils i polítics, contra els més elementals drets de les persones engarjolades… Contribueixi a alleugerir a la seva sensibilitat política el pes d’aquesta motxil•la infame per a què a partir d’ara, i amb la seva nova denominació, pugui caminar en aquest tema amb el cap ben alt.

    S’ho sol•licito des d’aquest mateix tribunal d’excepció des d’on se l’hi amenaça de jutjar tant a vostè mateix com també a tot el moviment independentista català. S’ho sol•licito en memòria dels militants del meu partit una altra vegada il•legalitzat (després de 40 anys de franquisme) que, de forma solemne i sota el roure de Gernika, l’any 1933 signaren el primer manifest “Galeusca” junt amb Castelao i representants dels seus socis d’Esquerra Republicana.

    “Identificats bascos, catalans i galecs davant del problema de l’alliberament dels nostres respectius pobles, segellem avui sota l’arbre de Gernika el pacte de solidaritat mutua que ha de dur-nos-hi la satisfacció d’aquell anyell.

    Gernika, 2 d’abril de 1933. Gora Euskadi askatuta! Viva Galiza ceibe! Visca Catalunya Lliure!

    Gabin Seijo (EAE-ANV); Alfonso Castelao (Partido Nacionalista Galego); Doctor J. Riera Puntí (ERC).”

    El cor i la força de tots els independentistes bascos i d’esquerres són avui més que mai amb Catalunya i el seu procés d’alliberament. Malgrat el que pensi la Sra. Rahola, poden estar ben segurs que arribat el moment no els hi fallarem.

    Antxon Gomez. Ex Secretari General d’EAE-ANV. Processat en el sumari 04/08 en l’Audiència Nacional espanyola sota les seves lleis d’excepció.

    Euskal Herria, 4 de gener de 2016

  6. Discurs d’Anna Gabriel en el ple d’investidura de Carles Puigdemont
    10/01/2016

    Bona tarda a totes,

    En nom de la CUP-CC, i per tant, de totes, iniciem la nostra breu intervenció en aquest ple d’investidura.

    Un Ple que per nosaltres, dona el tret de sortida a la legislatura que es deriva del 27 de setembre, i que per tant, té un marcat caràcter d’excepcionalitat. I justament, el compromís nostre, és que el tingui.

    Excepcionalitat perquè ha de ser una legislatura de ruptures, de canvis, de construccions i de reptes. Una legislatura que recupera el que sempre haurien d’haver estat les institucions; la voluntat popular.

    Avui investirem un President, i és evident, que ni aquest president i el conseqüent govern no són ni el president ni el govern de la CUP. Són el president i el govern de la llista guanyadora del 27S, la llista de JxSi. Avui, per tant, investim un President que conformarà un govern, i que la CUP-CC els donem els vots, en un gest de confiança perquè posin en marxa la construcció de la República. Però no més. Per això seran 8 vots a favor. Dues abstencions. És el reflex de la confiança i també, de la necessària diferència.
    La CUP hi serà si hi ha partida. I la partida porta tres noms; independència, procés constituent i rescat social.

    La CUP no pensa deixar de representar ni el seu programa ni els seus votants, ni la seva base. Ho farà amb la responsabilitat necessària per permetre que la República avanci, però no a qualsevol preu, ni molt menys desapareixent.

    Lamentem profundament les darreres paraules ahir del President Mas posant en qüestió els resultats del 27S i venent l’acord amb la CUP com el preu al seu cap. Aquests tres mesos de tensió negociadora segurament provoquen aquestes lectures partidistes. Ahir no vam fer un acord de vencedors i vençuts: quina mena de futur estaríem construint si així fos?

    Als il·lusos enterradors de la CUP: la CUP acaba de perimetrar el guió i els actors de l’etapa clau en la construcció d’una República lliure i sobirana. Després del 27S i d’acord amb els compromisos adquirits en campanya, la CUP va situar les bases del següent període en tres pilars: l’agenda de la desconnexió amb l’Estat, la configuració del procés constituent i les imprescindibles i mai suficients mesures de rescat socials.

    Però alhora va exigir un comandament compartit dels 18 mesos: plural i transversal, que no pivotés com havia pivotat les darreres legislatures en una figura ultrapresidencialista que podia semblar que confonia el procés amb la seva persona. I finalment, in extremis, els 18 mesos que ara comencen ho fan amb un president diferent.

    Carles Puigdemont, tens l’enorme responsabilitat de ser el President de la transició a la República. Tens el repte d’obrir el procés encara més. De fer-lo més plural, més transversal. De cercar acords, i alhora de fer que avanci sense demora. Tens l’oportunitat de tancar etapes a les que no volem tornar a obrir, i per tant, l’oportunitat de no haver-les de tornar a lamentar o excusar.

    Tens, tenim, l’oportunitat de començar un nou camí, i que aquest s’adreci, sense dubtes, cap un país lliure, sobirà, i que per tant, vegi en les seves sobiranies la seva millor fortalesa de llibertat.

    Però tens, perquè ens hi hem compromès, tenim, un període de 18 mesos, per tant, el programa de govern que volem escoltar, no és el que podria desplegar-se en dues legislatures… és el programa que farà possible la ruptura, el procés constituent i el rescat social. Aquest és el veritable repte. No investim un president autonòmic, hem dit que investiríem un president que farà que anem a unes eleccions constituents amb el país més convençut que mai que la República és l’esperança.

    Al nostre voltant tenim una societat que té fam de justícia, democràcia i sobirania. Que vol decidir com mai com ha de ser el seu país, sobre quina justícia s’ha de construir i quines relacions d’igualtat social s’hi han d’establir.

    Al nostre voltant tenim gent sense casa, gent pobre, gent molt pobre, gent aturada, gent que no troba en la sanitat pública el seu dret més preuat. Al nostre voltant tenim repressió política, tenim persones que pateixen pels judicis que tenen pendents.

    Al nostre voltant tenim homofòbia, i joves que acaben amb la seva vida per que no poden suportar més la duresa de l’assetjament d’una societat que no accepta identitats que, per nosaltres, son mostra de riquesa, respecte, i llibertat.

    Al nostre voltant tenim víctimes de violència de gènere, tenim segrestat el dret al nostre propi cos. Tenim infants que no tenen dret a somiar i hi tenim expressions violentes d’extrema dreta. Al nostre voltant tenim recursos naturals en perill, tenim un territori massa devastat i una bombolla de totxo que ens ofega.

    Però també és cert que davant hi tenim la millor estructura d’estat que pot tenir qualsevol país, i és la seva gent. I sobretot, la gent que lluita, que es manifesta, que escriu, pensa i parla per tal de poder aconseguir que d’una vegada per totes es reverteixi un règim que manté privilegis indecents mentre expulsa la seva gent a les pitjors de les precarietats.

    L’acord al que ha arribat la CUP-CC, per tant, fa indissociable de nou la identitat política que sempre hem reivindicat. Som independentistes, som anticapitalistes, som feministes. I per això, ens comprometem amb la ruptura, el procés constituent i amb el rescat social.

    I tot això tenint davant un món, que ens mira, perquè també és un món de lluitadores. I tenim davant unes institucions europees que malden per dictar els batecs de la nostra pobresa. Unes institucions europees que no han entès que la millora Europa, ho hem dit moltes vegades, no és la de les riqueses materials, sinó la de les riqueses humanes.

    I també tenim davant un Estat que no cedirà un mil·límetre. Les eleccions del 20 de desembre al conjunt de l’Estat van donar la victòria per més de 2/3 dels diputats del Congreso a les forces del règim: PP, PSOE, C’s. 253 diputats de 350.

    Una majoria més que absoluta per impedir cap espai de sobirania, de dret a decidir, de democràcia. S’agraeixen els esforços de certa esquerra espanyola per defensar el dret dels i les catalanes a decidir lliurement el seu futur, però també hauran d’entendre el dret de començar a batallar aquest futur sense l’impossible permís d’un Estat que es rebolca en el seu autoritarisme i menyspreu a la democràcia i a la diferència.

    Sabeu que ens esperen, necessàriament, actes de fermesa davant la imposició de la seva legalitat. I sabeu, senyors i senyores, que nosaltres nomes hi podem interposar la nostra legitimitat. Preparem-nos per l’embat, preparem-nos per resistir, perquè nosaltres ens hem preparat per guanyar.

    Creiem que a partir d’avui ens correspon emetre senyals inequívocs, els únics que ens poden fer guanyar la base social necessària per fer irreversible la República:

    Les lluites col·lectives, mai poden dependre d’una única persona.

    Les Repúbliques es construeixen rescatant persones, no bancs.

    I les Repúbliques es poden construir sent embrió de solidaritat i internacionalisme tendre i ferm.

    I així, només així, i amb la màxima de les expressions de fortalesa col·lectiva; participació i mobilització social, farem possible que aquesta República sigui digna de les conquestes socials i democràtiques que anhelem

    I en la línia dels senyals inequívocs, per part de la CUP-CC, la generositat de sempre: explicació al país, no com a cessió, sinó com a component indestriable de la nostra cultura política. I generositat que és dignitat, perquè nosaltres no fem de la política professió, sinó virtut, i no ens fa res assumir relleus entre els nostres.

    I en darrer lloc, ara és l’hora del sentit de país, que és el sentit de recuperar el poder popular. Els partits, les institucions i els càrrecs electes que en formem part, en som un instrument. Cap finalitat.

    Nosaltres, la gent de la CUP-CC:

    Fem nostra la declaració del 9 de novembre.

    Feu vostre el nostre motor amb la mà estesa cap a la independència. Anem lents perquè anem lluny. Lluny també perquè nosaltres seguim anant als Països Catalans.

    Feu vostre el puny tancat contra la injustícia i les desigualtat.

    Feu vostre la mirada d’esperança compromesa.

    I mentrestant, us donem el millor que tenim:

    La paraula, l’herència, la memòria, la perseverança i sobretot, el món nou als nostres cors.

UTZI ERANTZUN BAT - DEJA UN RESPUESTA

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Aldatu )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Aldatu )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Aldatu )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Aldatu )

Connecting to %s